Una selecció de contes de Pere Calders en un audiollibre narrat magistralment per l'actor Ivan Benet

Un audiollibre molt especial que aplega la tria personal de contes de l'autor: L'imprevist a la casa número 10, El desert, La ratlla i el desig, La consciència, visitadora social, El principi de la saviesa, La revolta del terrat, Coses de la Providència, La clau de ferro, L'arbre domèstic, Fet d'armes, L'"Hedera hèlix", Quieta nit, La verge de les vies, Reportatge de l'esbós de la mort, Reportatge del monument a Sonilles, Demà, a les tres de la matinada, El sistema Robert Hein, El batalló perdut, Les parets i les barbes, L'espiral, La "Nemours 88", El dia del judici, Ruleta russa, El millor amic, Nosaltres dos, El testament de la "Hiena", Zero a Malthus i La rebel·lió de les coses.

"L'home que ens va despertar la imaginació, aquest autor àcid i tendre alhora, és ja un gran clàssic disposat a sorprendre'ns un cop més."

Carles Capdevila, Ara

"Pere Calders tenia una voluntat desdramatitzadora que, en la seva literatura, ha portat fins a les seves últimes conseqüències. I, naturalment, aquesta voluntat es complementa amb l'exercici de l'ofici d'escriptor des d'un rigor derivat del respecte que mereix el lector. Pere Calders era dels que creuen que un escriptor ha de fer-se llegir i que, per tant, ha d'escriure obres divertides i amenes."

Agustí Pons, Avui

"Vaig començar a descobrir Pere Calders, a llegir-lo i a apassionar-m'hi fa quinze o setze anys. En un llibre de cobertes verdes que duia per títol Tots els contes [...]. Amb un altre escriptor que també admiro, Francesc Trabal, va ser encara pitjor. No el vaig descobrir de debò fins fa potser tretze anys. [...] Tant en un cas com en l'altre m'hauria agradat llegir-los quan encara era una persona tendra, en període de formació, i no als vint-i-tants anys, quan un, de fet, ja està bastant format, o com a mínim no és tan mal·leable. Vaig llegir Calders després d'haver-me atipat de llegir sud-americans i nord-americans, i quan pensava que aquí no hi havia res que s'hi assemblés, perquè els escriptors seguien la norma de l'època: un realisme estricte i gairebé obligatori. M'hauria agradat descobrir-los de més petit, sí."

Quim Monzó, a De Rusiñol a Monzó: humor i literatura (1996)